Hugofòbia

No és d'extranyar.

En absolut.

Jo, personalment, crec que aquest senyor s'ho mereix.

Personalment i genèticament parlant. Dinàsticament, des de l'Animós En Felip Vè, que en glòria sia. El qual, ja que en parlam, fou l'instaurador del centralisme i abolidor del Gran i General Consell mallorquí, així com les constitucions catalanes, entre d'altres, i la castellanització de l'Imperio.

Quan el fidel descendent i hereu de l'Animós surt a reconquerir les Índies Occidentals de mans de cabdills indis semianalfabets, amb l'ajut inagualable del Cap d'Estat, el senyor Sabater, creu inevitable que els guajiros, els arawacs, els azteques, els inques i un llarg etcètera caiguin de genolls i besin la bandera reial.

I si un Hug gorila araucà li falta el respecte, li mostra el dit i li diu amb monàrquica indignació: "¿porqué no te callas?".

Posant en evident evidència son absolut monarquisme.

I la seva hugofòbia.

Perquè ara començaran tots els demés a prendre el mal exemple i xerrar maleducadament davant Sa Magestat, com ja feu, immediatament, el nàhuatl Daniel Ortega, que li feu preguntes indiscretes sobre implicacions de l'embaixada española a les eleccions nicaragüenques...

Hugofòbia. No vos pareix...?

Ah. La gràcia és que el primer proto-pare del señor monarca era precisament un Hug, o dos.

Hug el Gran, comte de París, devers l'any 920 i escaig, fou son pare d'Hug Capet, fundador de la dinastia dels Capets, dels que sortí la branca dels Bourbons.

urbanofòbia

Ja sé que la paraula "urbano" és llatina i no grega: hauria d'haver escrit "polifòbia" o "politofòbia", del grec "polis" (πόλις = ciutat) - que en grec modern es diu πόλη "poli" -.

Però lo que passa és que la paraula "urbano" ja s'ha convertit en un concepte, justament en el concepte del que voldria jo ara escriure aquí. No és tan sols el concepte de ciutat sinó de convertir tot el que tenim al nostre voltant en una immensa orbs.

I no me digueu que no sabeu a què me referesc! Mallorca (i Eivissa, pobreta!!) s'està convertint en una immensa urbanització.

Me'n record que quan era jove anàvem a Ses Casetes des Capellans o a Es Trenc o a Can Pastilla, i si hi havia altra ànima viva, giràvem en coa per anar a cercar un altre lloc "més tranquil".

Podíem fer excursions de dos dies sense trobar una carretera (o autopista), trescant valls i muntanyes, escometent l'amo de la possessió i sense que els cans alçassin massa la bordada.

Quan vèiem un turista li dèiem "helou!", satisfets de saber tants d'idiomes!

I llavors feu "boom" (= buum), i tot esclatà de turistes; alemanys i nòrdics, majoritàriament.

Me'n record que tenien el nas tan en l'aire que si els contestaves "no spic ínglix" te feien un "pssèèè!" i un senyal d'oi i repulsió que te deixava una marca indeleble a la moral i l'honor. Un dia mumare li va contestar a un, diguent-li: "xerres mallorquí?", i quan es turista se la mirà bocabadada, mumare li va amollar un "pssèèè!" desdenyós que li feu comprendre al turista el nostre punt de vista.

Bé, lo que vull dir és que des d'aquell feliç boom que millorà la nostra posició econòmica i ens col·locà en un lloc d'honor en el mapa internacional, empitjorà considerablement la nostra posició ecològica. L'aeroport de Son Sant Joan entrà en frènesi d'envol i aterratge cada tres minuts, dia i nit, feiner i festiu, i la torrentada humana feu maig.

Les autoritats s'ho prengueren molt en sèrio i, per tal de no corrompre l'equilibri social i religiós dels pobres indígenes, varen aixecar campaments de turistes a llocs relativament allunyats de la ciutat, tancant els pobres alemanys dins complexes urbanístics autosuficients, on es parlava només l'alemany i es vestia com turista i es resava a no sé quins déus teutònics.

Va ser quan va comparèixer el "Majorca Daily Bulletin". Portocristo Novo, Cala Murada...

Autopista deu carrils a s'Arenal, a Inca o a Llorito. Circumvalacions i rotondes, enllaços i interseccions, incorporacions i girs. El pepé li donà gran empenta, a finals dels segle passat.

Fins que arribi un terratrèmol que ho tomi tot, i l'electricitat faci un pet, i poguem tornar al carro i la mula o, com màxim, a la bicicleta. I les platges no estiguin estibades i puguem tornar fer excursions a peu per Tramuntana o pel Llevant.

Amen, ainsi soit-il

aristofòbia

Jo, la veritat, crec que és una tonteria.

Però la veritat és que molta gent, molta, li té por. Pànic.

No he vist mai aquesta paraula escrita "aristofòbia". Pot ser que sigui un invent meu, com molts d'altres que tenen el meu copyright. Quan vaig pensar en aquest concepte tenia en ment una idea determinada, i després vaig pensar que se podria entendre una cosa molt diferent, i per tant vull definir-ho bé, per tal que, el qui ho vulgui fer, pugui entendre el fil del meu pensament.

El que jo no vull significar és la fòbia als aristos, a la aristocràcia. Per part meva, se poden fer mil trons, i pot ser un altre dia escrigui qualque cosa sobre aquest tema.

Jo volia parlar d'un altre tema. Com tothom sap, o hauria de saber, el mot aristos (άριστος) significa "el millor". Fa dos mil o tres mil anys varen convertir aquesta paraula en definicìó d'un estat social determinat, de persones que eren considerades "les millors" per elles mateixes, i que trasmetien l'honor per herència. Però encara queda la definició original, i a ella em vull referir.

Hi ha persones que no volen arribar a la primera fila. Els fa por. No volen que els vegin, ni que els sentin, ni que els ensumin.

Tenen por.

Crec que, en primer lloc, tenen por d'ells mateixos; tenen por de fer el ridícul, o de que la gent pensi que fan el ridícul.

O tenen por de convertir-se en "aristòcrates", en persones "cregudes" de si mateixes. O sia, tenen por de destruir la seva personalitat, la seva moral.

O tenen por de la gran responsabilitat que recaurà sobre les seves espatles si arriben a convertir-se en els "millors".

Tenen "aristofòbia". Tenen por de ser els millors.

Tanmateix, diuen: quina possibilitat tenc jo de ser el millor... en qualsevol tema! Sempre n'hi haurà qualcú que ho sigui més! No ho paga!

Aristofòbia.

Això és horrorós!

Això deixa la gent estacada, estancada, en un gris grisenc fangós llotós.

Tenen por d'alçar el cap per damunt del nivell dels demés. De donar una passa endavant. De saber coses que els altres no saben.

Jo crec que la gent ha de rompre aquesta por. Hem de poder i saber ser millors en els temes que ens resulten més interessants, que els tenim més a prop del nostre cor.

No hem de matar la curiositat. La iniciativa.

Tenen raó que hem d'anar alerta amb les problemàtiques que hem vist abans: no convertir-se en un esnob, no fer coses, o dir coses, que ens posin en "evidència". I saber prendre la responsabilitat dels nostres fets i de la nostra posició.

Què en diríeu d'un home que no es vol casar, ja que té por que si li neix un fill, n'haurà de ser responsable d'ell, del que li passi, del que faci, del que digui?

Per a mi, que és lo mateix.

Qualsevol cosa que facis, per petitoia que sigui, n'ets el responsable. Hi pots fer el ridícul. T'hi pots envanir.

I què més te fa si és una cosa petita o una cosa gran?

Només que si és petita, si sempre només fas coses petites, sens dubte romandràs un petitoiet.

Aristofòbia.

I així podreu entendre com així vivim en un país petitoiet. Aristofòbic.

hijabofòbia

Quan jo era jove, no en fa massa temps, només les monges sortien al carrer amb el cap tapat amb un vel.

Me'n record que despertava la meva curiositat saber si anaven rapades del tot o si se deixaven créixer el cabell, un poquet al manco...

I per Palma, no importa vos ho digui, sempre n'hi ha hagut moltes, de monges. I de capellans, i de canonges. I el bisbe, que ara és el senyor Murgui.

En aquell temps, tots anaven amb sotana, i molts d'ells, dels capellans vull dir, duien el solideu negre. Els bisbe i els canonges quasi sempre el duen fins els nostres temps. Però ho dic pel fet que era un distinctiu cridador, que el vèiem d'enfora.

Com el vel de les monges.

Com el hijab de les mores.

Els que diuen que el hijab els fa por, jo els puc dir que el vel de les monges també me'n fa.

A qui no n'hi fa és a tots aquells que no han anat mai a un col·legi de monges, com jo hi vaig anar de menut.

Quins pessics tan dolços que te donaven a les cuixes! Te'n recordaves dues setmanes més tard, i si no, bastava mirar el morat que t'hi quedava per recordar-te'n.

Però no he encès l'ordinador per parlar de monges sinó del hijab i de les mores.

Com ja sabeu, hi ha moltes classes de hijab. El més corrent és el que podem veure diàriament, els que treuen el nas als carrers adequats, damunt els caps de (la majoria de) les musulmanes que viuen a Mallorca.

N'hi ha d'altres que tapen tota la cara deixant una retxillera pels ulls. Aquest no l'he vist per ací, encara.

El corrent és molt (massa) semblant al vel de les monges. Només que se'l fermen al coll. Molt semblant al que un temps duien les monges, i que encara se pot veure en les velles, ja que les noves se'l fermen darrere.

I què té de mal? Que no deixa veure el color o la llargària dels cabells? I què tant vos interessa, si es pot saber?!

Ara, amb la llei que han passat per França, les monges no poden entrar a les escoles amb l'hàbit. Mirau aquest article d'Alemanya http://www.rationalistinternational.net/archive/es/racionalista_2004/133.html#2. No és que me facin plorar, ni molt manco!

Tot això és una farsa de les més lletges!

El que volen, el que volem, és que els moros i les mores fotin el camp i deixin d'emprenyar-nos per ací, per les terres cristianes que vàrem reconquerir fa set cents setanta vuit anys.

I com que no els podem engegar així com així, els posam emperons allà on podem.

Fins que no hi ha més remei que aturar el carro i reconèixer els seus drets. Com a Ceuta, l'altre dia: http://www.diariodemallorca.es/secciones/noticia.jsp?pRef=1678_9_299035__ACTUAL-Ministerio-Educacion-Ciencia-obliga-colegio-Ceuta-admitir-velo-islamico.

La veritat és que són tan semblants els hijabs als rebosillos mallorquins que, si no els coneixes d'aprop, te pots ben confondre; què no vos pareix?

Poc a poc arribarem a ser persones humanes, no és ver?

xenofòbia

I més si són negrets i lletjos, i no xerren ni tan sols es foraster, i només xapurretgen s'anglès.

Els estrangers mai ens han agradat. A no ser que siguin dones, i rosses i sueques. I encara rai!

Els mallorquins, i no tan sols noltros, som clíquics, clanistes i exclusivistes. Els que no són dels nostros - són enemics declarats.
D'antuvi teniem els xuetons per fer-ne befa. Després vegueren els gitanos i els murcianos. Ara han arribat els africans. I els subsaharians. Els moros. I negres, per més befa.

Amb aquests és molt més fàcil, ja que no mos entenen. Ja no és un sol negret, com era en Guillem d'Efak, que fou un dels nostros, o com en Cil Buele, que encara ho és. Se tracta d'una epidèmia que els mallorquins no sabem com digerir.
Bé, i quan dic negres, puc afegir colombians o marroquís o cent altres pestes.

Els xenos, ξένος = estranger, no són benvenguts a Mallorca per més de la temporada estiuenca. Si volen romandre se converteixen en un emprenyo. No els volem. Ni tampoc els que parlen català, o forastero, i no són nats a l'illa.

Això és racisme pur. Encara que siguin blancs i íbers.
Els mallorquins som racistes.
Ens podem consolar, potser, pel fet que quasi tots els pobles ho són. Els japonesos, els xinesos, els marroquís, els jueus, els americans (USAs), els francesos, els madrilenyos, els gitanos. Tots tenen un mot, pejoratiu, per qualificar els forasters, els paios. Els xenos.

Bé; i què?!

No ho sé.
Pot ser - res.
Però convé saber-ho.
No viure amb la fantasia de creure ser un Homo Perfecto. No criticar els altres quan diuen el mateix sobre els mallorquins.
No negar la veritat.
I si cou, bon senyal.

Ja sé que hi ha persones especials que tracten igualitàriament a tot quisqui. I pot ser que siguin molts i molt bons. Vull dir, n'estic segur. Però no els sentim a bastament. No se fan veure ni se fan sentir. (No, no parl dels polítics, que no te'n pots fiar del que diuen). Jo parl de gent normal.
És hora de tomar murades, i començant pels que tenim més aprop!
Au!

bibliofòbia

Bé, això en realitat significa "tenir por dels llibres": βιβλίο = llibre; φοβία = por, en grec.

I, efectivament, hi ha gent que té por dels llibres. Tenen por de llegir, ja que llegint poden arribar a conèixer unes veritats que a la vida "normal" poden esquivar, o poden imaginar-se que ho entenen millor al se'n revés. Però quan ho veuen escrit, les paraules, els mots, els fan un impacte que no poden evitar, i en el moment en què entra - ja està, ja és dins el cap. Per molt caparrot que sigui.

És clar que hi ha llibres i hi ha llibres. I per això quan deia bibliofòbia segurament vos heu imaginat que parlaria de la Bíblia: βιβλια = els Llibres, les Escriptures. Per què si bé és vere que les veritats poden comparèixer des del fons d'un llibre com "El Presoner d'Azbakan", de la sèrie d'Harry Potter, o del llibre de l'Odissea que relata el llarg viatge d'Odisseu = Οδυσσέας o Ulisses, tanmateix haurem de cercar aquestes veritats com agulles dins un paller. I no és gens segur que les trobem, o que trobem les veritables veritats.

En canvi hi ha llibres que estan plens de veritats. De veritats que fan mal, que couen.
De vegades estan amagades dins històries sagnants o dins paràboles = παραβολή. Això embulla molt, ja que pots arribar a creure que Jesus feu miracles, quan en realitat tot el que se proposa és marcar una fita moral, una nova perspectiva sobre la societat, sobre les relacions humanes (ja que, la veritat, què ens interessa si va caminar per damunt la mar o no; el que de veres interessa és si el missatge social ens sembla factible, ens sembla una veritat que val la pena "comprar", o no).

Una de les veritats més pesades de la Bíblia és que el Nou Testament i gran part de l'Antic semblen una repetició repetitiva dels missatges que ja se poden llegir clarament o entre línies des del començament. I si és necessari repetir-ho tantes vegades deu significar que la gent té la closca molt dura i bastant impenetrable. I pot ser que només després de tres centes vint i cinc vegades, o més, el missatge consegueix penetrar al cap o al cor.

I la gent, que ho sap i que li fa por conèixer la veritat, té la Bíblia amagada dins el calaix, o àdhuc oberta damunt la taula on hi ha una estampa de colors, que faci ganes de contemplar i no de llegir.
Sabeu a què me referesc?
Idò!

Dòminus vobiscum

El Papa Benet crida els joves que venguin a la Jornada Mundial de la Joventut que tendrà lloc, si déu vol - i déu ho vol!! -, a Sídney, Austràlia, l'any qui vé. Si no teniu diners a bastament pel viatge, no vos apureu: déu vos ho pagarà.

No és mal de creure que el senyor Benet estigui apuradet, i que per això cridi el jovent.
La situació del catolicisme, tant a España com per la resta del món, fa llàstima. Les esglésies fan eco, de buides que estan. Gràcies a déu que hi ha turistes que paguen per entrar-hi, que sinó els pobres capellanets passarien fam.
Fins fa una desena o dues d'anys, els deixebles de sant Pere se les havien d'entendre només amb els ateus, però ara hi hem d'afegir la crida de l'Islam, que fa un impacte explosiu en els pobres xotets desamparats.

La santa església catòlica apostòlica i romana tenia d'antuvi una sola explicació per contradiure els axiomes de l'Islam: armar una santa croada i matar tants de sarraïns com fos possible.
El senyor Buix -emisari fidel de les forces del bé (encara que no estigui demostrat que sigui catòlic, com ho era el senyor Quènedi)- ho està provant a l'Iraq sense gaire èxit.

Per tant, la reencarnació de sant Pere ha de cercar altres estratègies.
Vol moure un moviment internacional espontani i ben organitzat de jovenets plens d'esperit sant que lluitin una lluita que encara no està del tot perduda.

No sé per què, però aquesta idea m'escarrufa. Les darreres vegades que vàrem veure joves plens d'esperits sants fou amb les Joventuts Hitlerianes i amb el Movimiento Nacional de la Juventud Conservadora, que més tard se convertí en les JONS.

Pot ser que se tracti d'una cosa un poc diferent; de totes maneres, tots sabem que la teoria de donar l'altra galta ja no està de moda al món catòlic. Aquesta idea amb l'esperit sant me fa recordar els dos escolanets que estaven davora el capellà en el moment en què deia: "Dòminus vobiiiscum!" i, mentres aixamplava les mans patriarcalment, els fotia una galtada perhom.

et cum espíritu tuo...