Bé, això en realitat significa "tenir por dels llibres": βιβλίο = llibre; φοβία = por, en grec.
I, efectivament, hi ha gent que té por dels llibres. Tenen por de llegir, ja que llegint poden arribar a conèixer unes veritats que a la vida "normal" poden esquivar, o poden imaginar-se que ho entenen millor al se'n revés. Però quan ho veuen escrit, les paraules, els mots, els fan un impacte que no poden evitar, i en el moment en què entra - ja està, ja és dins el cap. Per molt caparrot que sigui.
És clar que hi ha llibres i hi ha llibres. I per això quan deia bibliofòbia segurament vos heu imaginat que parlaria de la Bíblia: βιβλια = els Llibres, les Escriptures. Per què si bé és vere que les veritats poden comparèixer des del fons d'un llibre com "El Presoner d'Azbakan", de la sèrie d'Harry Potter, o del llibre de l'Odissea que relata el llarg viatge d'Odisseu = Οδυσσέας o Ulisses, tanmateix haurem de cercar aquestes veritats com agulles dins un paller. I no és gens segur que les trobem, o que trobem les veritables veritats.
En canvi hi ha llibres que estan plens de veritats. De veritats que fan mal, que couen.
De vegades estan amagades dins històries sagnants o dins paràboles = παραβολή. Això embulla molt, ja que pots arribar a creure que Jesus feu miracles, quan en realitat tot el que se proposa és marcar una fita moral, una nova perspectiva sobre la societat, sobre les relacions humanes (ja que, la veritat, què ens interessa si va caminar per damunt la mar o no; el que de veres interessa és si el missatge social ens sembla factible, ens sembla una veritat que val la pena "comprar", o no).
Una de les veritats més pesades de la Bíblia és que el Nou Testament i gran part de l'Antic semblen una repetició repetitiva dels missatges que ja se poden llegir clarament o entre línies des del començament. I si és necessari repetir-ho tantes vegades deu significar que la gent té la closca molt dura i bastant impenetrable. I pot ser que només després de tres centes vint i cinc vegades, o més, el missatge consegueix penetrar al cap o al cor.
I la gent, que ho sap i que li fa por conèixer la veritat, té la Bíblia amagada dins el calaix, o àdhuc oberta damunt la taula on hi ha una estampa de colors, que faci ganes de contemplar i no de llegir.
Sabeu a què me referesc?
Idò!
I, efectivament, hi ha gent que té por dels llibres. Tenen por de llegir, ja que llegint poden arribar a conèixer unes veritats que a la vida "normal" poden esquivar, o poden imaginar-se que ho entenen millor al se'n revés. Però quan ho veuen escrit, les paraules, els mots, els fan un impacte que no poden evitar, i en el moment en què entra - ja està, ja és dins el cap. Per molt caparrot que sigui.
És clar que hi ha llibres i hi ha llibres. I per això quan deia bibliofòbia segurament vos heu imaginat que parlaria de la Bíblia: βιβλια = els Llibres, les Escriptures. Per què si bé és vere que les veritats poden comparèixer des del fons d'un llibre com "El Presoner d'Azbakan", de la sèrie d'Harry Potter, o del llibre de l'Odissea que relata el llarg viatge d'Odisseu = Οδυσσέας o Ulisses, tanmateix haurem de cercar aquestes veritats com agulles dins un paller. I no és gens segur que les trobem, o que trobem les veritables veritats.
En canvi hi ha llibres que estan plens de veritats. De veritats que fan mal, que couen.
De vegades estan amagades dins històries sagnants o dins paràboles = παραβολή. Això embulla molt, ja que pots arribar a creure que Jesus feu miracles, quan en realitat tot el que se proposa és marcar una fita moral, una nova perspectiva sobre la societat, sobre les relacions humanes (ja que, la veritat, què ens interessa si va caminar per damunt la mar o no; el que de veres interessa és si el missatge social ens sembla factible, ens sembla una veritat que val la pena "comprar", o no).
Una de les veritats més pesades de la Bíblia és que el Nou Testament i gran part de l'Antic semblen una repetició repetitiva dels missatges que ja se poden llegir clarament o entre línies des del començament. I si és necessari repetir-ho tantes vegades deu significar que la gent té la closca molt dura i bastant impenetrable. I pot ser que només després de tres centes vint i cinc vegades, o més, el missatge consegueix penetrar al cap o al cor.
I la gent, que ho sap i que li fa por conèixer la veritat, té la Bíblia amagada dins el calaix, o àdhuc oberta damunt la taula on hi ha una estampa de colors, que faci ganes de contemplar i no de llegir.
Sabeu a què me referesc?
Idò!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada